1 de setembre de 2014

En referència a la notícia “ El vi català es llança al rescat del raïm autòcton” publicada dissabte dia 30 d'agost a El Periódico

Llegir qualsevol notícia, article o publicació relacionada amb els vins catalans és una bona  notícia. Perquè vol dir que mica en mica anem fent escola.

Dissabte passat, 30 d’agost, el diari El Periódico de Catalunya va dedicar una doble pàgina a tot color a aquest tema titulada "El vi català es llança al rescat del raïm autòcton". I tenia ganes de parlar-ne, perquè no em va acabar d’agradar el bouquet del conjunt.

Per defensar els nostres productes és imprescindible fer vins de qualitat i bons. Concepte que ha quedat entès per la majoria dels elaboradors del nostre país. I, a més d’això, darrera de cada vi hi ha una història i com més genuïna, única i exclusiva sigui, millor. Però aquesta història no s’explica només amb la varietat.

No estic d’acord amb la sacralització de les varietats foranes. La història ens explica que gràcies a moltes d’elles s’han pogut conservar cellers, bancals, moltes famílies han pogut mantenir els ingressos i, ens agradi o no, el perfil de molts vins catalans avui s’entén, s’explica i agrada gràcies a varietats com la cabernet sauvignon, la merlot, o la chardonnay.

Fer vins amb les varietats tradicionals, ha de ser el camí a seguir, sí. Però no podem per història, per bona adaptació (en alguns terrers i DO’s), per projecció internacional i per tipus de producte, arrencar tots els ceps que no siguin, tal com diuen, autòctons. Personalment no m’agrada utilitzar la paraula autòcton, perquè d’entrada els peus de quasi el 100% dels ceps plantats en terres catalanes provenen d’Amèrica... Si busquem l’arrel de l’assumpte i ens tornem puristes el discurs es desmunta.

Ben segur no totes les varietats podran donar raïms excel·lents en qualsevol terreny, alçada i localitat. Ni les foranes ni les tradicionals. Però la natura és sàvia i hem de saber triar i acceptar que un cep amb 40 anys (tot i sigui “originari” de Bordeaux), ja comença a ser una mica de casa. I que un altre de 5 anys (provinent de sarments del besavi) encara l’hem de domesticar i ajudar. 

Millorem una amanida d’enciam amb una bona vinagreta feta amb sal, vinagre de vi i oli d’oliva verge extra. Assaonem un peix amb sal i pebre i una mica de farigola. I fem pa amb tomàquet. Em sobta que amb els vins siguem intransigents i, en alguns casos, estigui mal vist acceptar que un cupatge d’aquí i d’allà ens donarà un producte rodó i millor per beure i gaudir-ne.

Els deures pel vi català de cara al futur immediat són continuar buscant la màxima qualitat, autenticitat dels nostres vins i millorar-ne la comunicació. 

2 comentaris:

  1. està clar, no hem de ser excloents, en la justa mesura està el bon camí. queda clar, clara. abraçada

    ResponElimina
  2. Ruth, i com sabem cada verema és una nova oportunitat per fe el millor vi. El millor per cadascú de nosaltres.
    Fins ben aviat!

    ResponElimina